El passat dimecres 26 de febrer, ens varen proposar una activitat per a buscar poemes i reflexionar sobre aquests. Nosaltres, triarem els següets.
A més, ens agradaría que vosaltres reflexionareu ara, axí que a pensar!!!
Esperem que us agraden!
MARIPOSA DE OTOÑO
La mariposa volotea
y arde —con el sol— a veces.
Mancha volante y llamarada,
ahora se queda parada
sobre una hoja que la mece.
Me decían: —No tienes nada.
No estás enfermo. Te parece.
Yo tampoco decía nada.
Y pasó el tiempo de las mieses.
Hoy una mano de congoja
llena de otoño el horizonte.
Y hasta de mi alma caen hojas.
Me decían: —No tienes nada.
No estás enfermo. Te parece.
Era la hora de las espigas.
El sol, ahora,
convalece.
Todo se va en la vida, amigos.
Se va o perece.
Se va la mano que te induce.
Se va o perece.
Se va la rosa que desates.
También la boca que te bese.
El agua, la sombra y el vaso.
Se va o perece.
Pasó la hora de las espigas.
El sol, ahora, convalece.
Su lengua tibia me rodea.
También me dice: —Te parece.
La mariposa volotea,
revolotea,
y desaparece.
(Pablo Neruda)
L'ENEMIC
La meva joventut va ser només una tempesta fosca
travessada, aquí i allà, per lluminosos sols;
la pluja i la tronada van fer-hi tal destrossa,
que el meu jardí és desert de fruits assaonats.
Vegeu com m'ha arribat una tardor d'idees
i em cal utilitzar la pala i el rasclet
per esplanar de nou les terres inundades
on l'aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar.
Qui sap si les flors noves que somnio
veuran en aquest sòl, rentat com una platja,
el místic aliment que els donarà puixança.
-Dolor, dolor! Devora el Temps la vida
i l'Enemic obscur que ens consumeix el cor
creix i es fa fort amb la sang que s'hi escapa.
Charles Baudelaire (traducció de Jordi Llovet)
UNA FOTOGRAFÍA
“Una fotografía.
Un cartón expresivo,
envuelto por los meses
en los rincones íntimos.
Un agua de distancia
quiero beber: gozar
un fondo de fantasma.
Un cartón me conmueve.
Un cartón me acompaña”.
(Miguel Hernández)
SOMNIS DE DESESPERACIÓ
Al matí sempre t'he esperat
a la cantonada del teu carrer.
Tu no ho saps, però jo et mire,
imaginant la teua pell.
Amb tu vaig a la plaça i al mercat,
amb tu imagine tot un món d'amants.
Tan estimada i no ho saps,
el meu valor no te presència al teu costat.
Les nits curtes, llargues, et tinc però no et trobe.
Avui vaig armat, coratge!
Avui m'abandones, ultratge!
Al parc vetlles, enamorada i mullada,
perduda als llavis d'un ignorant.
Galà de jaqueta fina, de pentinat antiquat.
Em mire els peus i vaig descalç,
pobre il·lús il·lusionat.
Les campanes sonen tremoloses, tenen por del pas del temps,
tene por de veure l'home que penja del pont vell.
(Arturo Blasco Ferrer)
POEMA AMISTAD
Amistad es lo mismo que una mano
que en otra mano apoya su fatiga
y siente que el cansancio se mitiga
y el camino se vuelve más humano.
El amigo sincero es el hermano
claro y elemental como la espiga,
como el pan, como el sol, como la hormiga
que confunde la miel con el verano.
Grande riqueza, dulce compañía
es la del ser que llega con el día
y aclara nuestras noches interiores.
Fuente de convivencia, de ternura,
es la amistad que crece y se madura
en medio de alegrías y dolores.
(Carlos Castro Saavedra)
No hay comentarios:
Publicar un comentario